Quan el mal ve d’Almansa…

A l’agost de 2016, vaig estar a Lisboa; a part de la calor que feia, i dels paorosos incendis que enguany també s’han repetit, vaig disfrutar (gaudir, dirien els puristes) d’una ciutat decadent, però meravellosa. Una ciutat que en el seu moment va ser capital d’un imperi marítim, i que ara languidece (no he trobat paraula similar en valencià), orgullosa del seu passat.
Doncs bé, un dels reclams que ofereix la capital lusitana és el següent:

El Eurociudadano nudista - Tranvías de Lisboa - 10 de agosto de 2016

Dos tramvies històrics en la Praça do Comercio – 10 d’agost de 2016

El cas és que, abans de pujar a un tramvia similar al de la imatge, però de recorregut turístic, un dels encarregats de guiar als grups de turistes que ens amuntegàvem per a pujar al mateix es va dirigir a mi, i em va dir: hola, bon dia… veig que és castellà…
No sé que ressort es va disparar en el meu interior, però em vaig girar cap a ell i amb un to no massa jocós li vaig dir que castellà no, que sóc de la Corona d’Aragó… el que va crear un instant de tensió, perquè el pobre home intentava ser amable i jo li vaig eixir per peteneras… què serà açò de la Corona d’Aragó, es preguntaria segurament? Segurament pensava que a Espanya tots ens sentíem castellans, d’una banda, per tenir tots un idioma comú, i per una altra, no menys important, pel gran desconeixement mutu que mostrem els espanyols pel que fa als portuguesos i viceversa…
És curiós, es pot pensar, que algú que s’autodenomina eurociudadano nudista (pose el de nudista perquè hi ha un altre Eurociudadano, a seques, per la qual cosa cal distingir…) caiga en aquests conflictes territorials. Algunes vegades es pot confondre el fet de voler enderrocar fronteres amb tenir un desig uniformador. I justament, una de les divises de la Unió Europea és Unitat en la diversitat.
Jo, particularment, em sent ciutadà europeu, i em sent compatriota de qualsevol de les persones que viuen en la nostra pàtria comuna, però en l’històric, en el cultural… em sent hereu de la tradició de la Corona d’Aragó, i sent més simpaties per Carles d’Àustria (Carles III d’Aragó) que per Felip IV d’Aragó (més conegut per Felip V de Castella); més que res perquè amb els seus decrets de Nova Planta es va carregar d’una plomada tot el dret foral valencià i aragonès (1707), i posteriorment el català (1714) i mallorquí (1715)… ja ho diu el refrany, quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança… i amb raó aquest refrany segueix vigent, perquè el que quasi ningú sap és que en tots els territoris es va permetre recuperar el dret foral, excepte en un: València (i que Caudete -Capdet-, actualment en la província d’Albacete, va ser part del botí que Castella li va arrabassar al llavors Regne de València).

Felip V - José Amorós - Museu de l'Almodí - Xàtiva

Per açò està el quadre a l’inrevés? – Museu de l’Almodí de Xàtiva – Autor: José Amorós                      Font: El País

I ja que parlem de sentiments, vaig a intentar explicar les emocions que sent quan un d’eixos territoris que formen part de l’antiga Corona d’Aragó, i que per tant jo sent com a propi, el de Catalunya, està en un procés (el procés per antonomàsia), en el qual expliquen més les emocions que les raons…, sobretot quan eixes emocions són promogudes (en castellà la paraula exacta es jaleadas) des del poder (i en aquest cas, des de tots dos costats del poder) amb aspectes arrelats en el més profund de cadascun dels éssers humans, la qual cosa fa extremadament difícil l’ús d’arguments lògics o si més no raonables…
No cregues que parle sense saber el que està passant. Jo també he sigut víctima d’eixos arguments senzills d’enunciar, però absolutament falsos, que polaritzen a una societat i la fa caure en la dicotomia o estàs amb mi o estàs contra mi… Ací està l’exemple:

Grup d'Acció Valencianista - No mos fareu catalans

Curiosament, el local es trova enfront de l’antic local de la meua associació naturista…            Font: Uiquipèdia

Parlem de la no massa coneguda batalla de València, que es va materialitzar sobretot a principis dels vuitanta, i que ens va dividir als valencians entre blaveros o botiflers i catalanistes o maulets. I pose ací de manifest que les segones denominacions de cada bàndol corresponen als bàndols que van lluitar en la guerra de successió esmentada abans, i van ser recuperades, interessadament, per les dues minories per a polaritzar encara més l’ambient. Ací no cabien, com ara es manifesta també a Catalunya, equidistàncies. O eres d’un bàndol, o eres d’un altre, sense termes mitjans. I ocorria açò que ara posa de manifest Gerardo Tecé en un article publicat en ctxt:

images|cms-image-000012983

Alguien decía que un religioso es quien cree que todas las religiones son una estupidez, todas excepto una, la suya. El religioso, pobre, tiene, quiera o no, más en común de lo que querría con un ateo, con quien comparte aquello de estar convencido de la estupidez de todas las religiones y con quien tan sólo disiente en una de ellas. En la única que importa, por supuesto, explicaría el religioso. Algo parecido pasa con las banderas, esa religión, estúpida como el resto, que no caduca por más que sus pontífices se hayan mudado con el cepillo hace tiempo a Suiza, Andorra o las Caimán. La ventaja de las religiones o las patrias es que las cosas sin sentido nunca pasan de moda y aguantan lo que les echen.

La última moda de los señores de los símbolos es llamar a algunos equidistantes, adjetivo que, en un entorno de guerra de banderas, quiere decir cobarde. Un equidistante es hoy, en esta parte del planeta recalificado a urbanizable, aquel a quien le golpean con la bandera española por no defender la sagrada unidad de la patria, para a continuación ser atizado con la bandera catalana por aliado de Madrid. En ambos casos el porrazo de mástil en la cabeza tiene una justificación, por supuesto, una justificación que en ambos casos es la misma: no has entendido nada.

Ser equidistante es, en los últimos tiempos, agotador. Mientras para alguien con bandera, el guión es claro y definido –aquí los buenos, allí los malos–, el equidistante no hace otra cosa que percibir bochorno proveniente de ambas direcciones. El equidistante no puede dejar de lado la vergüenza al ver cómo algunos han tratado a Cataluña históricamente desde España, cómo su cultura o idioma han sido entendidos como provocación –hay que ser idiota– en lugar de como riqueza. Un equidistante no puede disimular que algunos quieren a Cataluña como territorio enemigo conquistado más que como tierra hermana. El equidistante no puede dejar de lado que en Catalunya se ha alimentado una idea de España, siempre rancia y fascista, que en la gran mayoría de los casos no se correspondía con la realidad. Un equidistante no puede obviar que en Catalunya, tierra rica comparada con la mía, por ejemplo, se ha vendido durante años el victimismo del Espanya ens roba mientras quienes robaban eran los padres de quienes hoy lideran el Procés, queridos primos hermanos de quienes se oponen a él. (…)

Però no, en aquells temps jo no era equidistant, i per descomptat vaig prendre partit, com la resta de la meua família, pel blaverisme, basat sobretot en l’odi al català, i per tant, a tot el que anara reconèixer el que diu un altre refrany: catalans i valencians, cosins germans. Com va a ser el català i el valencià el mateix idioma? Com les glorioses terres del Regne de València van a tindre la mateixa senyera que el Principat de Catalunya –fins i tot per a alguns, Catalunya es reduïa a ser el Comtat de Barcelona-? Així que sí que vaig prendre partit per l’opció majoritària en la ciutat de València, i en els seus voltants, la qual cosa em permetia assistir a alguna manifestació per a cridar amb molts altres conciutadans allò de no volem, no volem, la bandera del Consell

Senyera_valenciana_preautonòmica.svg

La Senyera que va causar tants problemes, entre 1978 i 1982. Font: Wikipedia

I clar, per a aconseguir l’objectiu de polaritzar al màxim i portar-se el gat a l’aigua, s’empraven tots els mitjans disponibles: la televisió, el món faller… recorde clarament un dia, tindria com 13 o 14 anys, en què un reporter de l’informatiu regional de TVE Aitana va fer una entrevista a un habitant de Sant Rafel del Riu (poble de Castelló que té un barri dividit pel riu Sénia que pertany a Tarragona), i li va fer la següent afirmació seguida d’una pregunta: Estem a Sant Rafel del Riu, un poble que té la fortuna de parlar tres idiomes: castellà, valencià i català, què senten per aquest fet? al que el paisà va venir a respondre que era el més normal del món, i que no sentia gens especial per açò. I com era la realitat? Doncs que, com en molts altres llocs, ens trobem amb una divisió administrativa que separa dues poblacions que se senten com a úniques, malgrat les fronteres (podem trobar nombrosos exemples en el blog Fronteras, com per exemple aquest).

Captura de pantalla 2017-09-28 a las 19.59.38

Sant Rafel del Riu i el Barri El Castell, del terme d’Ulldecona. Font: Google Maps.

Captura de pantalla 2017-09-28 a las 19.58.56

Entrada a Sant Rafel del Riu des d’el Castell. font: Google Maps.

Captura de pantalla 2017-09-28 a las 19.57.02

Entrada al Castell des de Sant Rafel del Riu. Font: Google Maps.

Així que cremava en desitjos de visitar aquell poble que reunia en els seus carrers tal tresor cultural… tres llengües! I ho vaig fer un bon dia, quan ens dirigíem cap al pantà d’Ulldecona, amb els meus companys de classe, un parell d’anys després… però quan vaig passar per primera vegada per allí, les circumstàncies havien modificat una miqueta les meues conviccions.
Alguna vegada he explicat que vaig estar intern en un col·legi a València, mentre la resta de la família vivia a Castelló; açò no va canviar el pensament de la mateixa quant a la bandera, ni a la llengua valenciana (fins i tot el meu pare portava a casa una revista feta a força de fotocòpies de l’Associació Cultural Cardona Vives, defensora d’aquests principis). Doncs bé, quan em vaig traslladar a Castelló, vaig constatar que el bàndol predominant entre la gran majoria dels meus companys era el contrari al meu; només vaig trobar a un d’ells que mostrava en llibres i carpetes l’adhesiu de la senyera valenciana amb les sigles RV (Regne de València, nom que propugnava el blaverisme aleshores per al conegut com el Llevant feliç, antagonista del PV -País Valencià dels maulets-). Així que, per afinitat ideològica, em relacionava bastant amb aqueix xic. Fins que de sobte, sense més explicació, va arrancar en tots els seus quaderns i carpetes el blau de la senyera i va ratllar el pal de la lletra R que la convertia automàticament en P. Em vaig enfadar? Li vaig retraure pel seu canvi a la facció enemiga? No, senzillament li vaig preguntar, i encara que no em va convèncer, vaig seguir conservant la meua amistat amb ell. Cursos més tard, quan vaig canviar als amics que actualment segueixen sent-ho, em vaig integrar en un grup molt actiu a favor del sense blau, sobretot quan es cantava en les festes de la Magdalena Paquito el chocolatero i es variava la lletra dient en la tornada és la festa del País Valencià, sense blau! Sense blau! (de fet, ara les bandes toquen la tornada de manera que és impossible canviar aquesta lletra… fins a la música s’ha traslladat la batalla!). Aquesta carta al director, publicada en el diari El País el 27 de juliol de 1978 mostra la situació vista des del punt de vista d’un ciutadà de Castelló, Ricard Colom (observe’s com també s’empra la denominació Paternina per intentar desprestigiar la senyera amb franja blava, i apareix el concepte de búnker barraqueta, que intentava nomenar a tots aquells que pensaven com jo) :

Las franjas y el búnker barraqueta

La campaña por la «senyera-franja azul» (Patemina) que llevan en la ciudad de Valencia el búriker barraqueta ha llegado a unos extremos que a mí, valenciano de la ciudad de Castellón de la Plana; me tienen alucinado. Un día expulsan del Ateneo a unos jóvenes «por rojos y catalanistas». Otro, prohíben (los del Ateneo) una conferencia sobre la Constitución, pues el orador «es catalán, y esto no es para que hablen catalanes» (la caza de brujas «catalanistas»). Otro, los GAV insultan al abnegado profesor Sanchis Guarner por «catalanista» (casualmente es el que echó adelante todo lo de los cursos ICE para la enseñanza del valenciano). Y el alcalde de Valencia, que se ha debido gastar medio presupuesto metiendo «paterninas» hasta en la sopa. Y hasta agresiones físicas (en Borriana, contra un chaval que llevaba senyera sin franjas).

El grado de histerismo supuestamente «valencianista» se ha pasado ya de rosca. Que si no queremos que el petróleo de «Castellón » se lo lleve el «imperialismo catalán» (el imperialismo estatal ni mentarlo, claro). Pues bien, sepan en la ciudad de Valencia que en Castellón tenemos una senyera (la de la ciudad) con franja verde. Y en Alacant, con franja blanca, creo. En la ciudad de Valencia, tienen franja azul. Pero el búnker y sus engañados quieren imponerla como si la de la capital fuera la de todo el País Valenciá (que nunca ha llevado ninguna franja) «para diferenciarnos de Cataluña».

Toda la histeria no va contra el centralismo real (del Estado español, del Gobierno de Madrid), sino contra un pueblo (el catalán) con mayor conciencia autónoma. Un ejemplo peligroso para AP y el búnker local, de ahí toda la maniobra confusionista para desviar la atención de otros problemas más reales que no banderas, himnos y demás. AP y compañía pretenden boicotear el proceso autonómico, dividir al País Valenciá y ridiculizarnos ante el exterior («no se entienden ni ellos, no saben lo que son, etcétera »).

Gente que nunca se ha preocupado de nuestro pueblo ahora sale a la calle a meter cizaña, a confundir, a instigar un odio contra Catalunya (en mi tierra se dice: «Valencians i catalans, cosíns-germans»). Pero que se sepa de quién comen y para quién quieren esta gente el «petróleo de Castellón»: para los de siempre, para ellos, la banca, las multinacionales y el centralismo, por el que fueron nombrados a dedo.

Així que, després d’anys de convivència amb una visió tan antagonista a la meua, vaig aprendre a reflexionar i a raonar sobre el que havia de cert i de fals en cadascuna d’aqueixes postures; al principi, per descomptat, només em preocupava de descobrir les falsedats dels contraris (per a açò, era molt útil llegir, escoltar, i fer cas de les persones i mitjans de comunicació que deien el que jo volia sentir, que escrivien el que jo volia llegir…); però a poc a poc, vaig ser capaç també de posar en quarentena idees que havia donat per vàlides perquè sí des de sempre; vaig començar a atrevir-me a pensar, atès que el savi pot canviar d’opinió. El neci, mai. (dues frases de Kant, oposades en certa manera a una altra frase que diu que n’és d’atrevida, la ignorància; i encara que jo haja canviat d’opinió i ja no m’identifique amb el blaverisme, no em considere un savi… però si un atrevit).
I en el món faller? El món faller, sobretot en la ciutat de València, segueix sent el refugi espiritual del blaverisme, impulsat pel populisme de la nostra sempiterna alcaldessa Rita Barberá (que coneixia profundament els mecanismes del populisme i els emprava intensament, fins que el caloret de l’hivern va fer presagiar la fi del seu regnat).

Rita Barberá visitando el mercado de Algirós - ABC -15 de mayo de 2017 - El eurociudadano nudista

Rita Barberá visitant el mercat d’Algiròs – 11 de maig de 2015 – Font: ABC

Ara mateix, el regidor de festes de la ciutat de València, Pere Fuset, està tenint moltíssimes dificultats per a realitzar canvis per la resistència dels hereus del búnker barraqueta; de fet, qualsevol canvi en algun aspecte de les festes falleres (que no han canviat des de l’alcalde Rincón de Arellano, que ho va ser entre 1958 i 1969) genera gran conflicte: la utilització de l’ortografia de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que vol posar de manifest que valencià i català són diferents, és un dels cavalls de batalla… (curiosament, la llengua vehicular en la seua pàgina web és… el castellà, com no; el valencià és la traducció, i no de tot el seu contingut).

A la Comunitat Valenciana (quin nom) ara mateix aquest conflicte identitari no és tan visible, però els seus calius segueixen ací: l’eterna afirmació quan escrius Ximo que això és catalá i que la forma valenciana correcta és Chimo, i altres afirmacions semblants, fan pensar que la fractura social segueix ací, encara que ja han passat més de dues dècades des que la batalla de València finalitzara les seues hostilitats, almenys les visibles.
I tot açò l’única cosa que fa és afeblir la nostra llengua. Perquè al final, el problema de tot açò és el menyspreu cap al valencià que subjau en totes aquestes afirmacions: en general, qui realitza aquestes afirmacions no solta una paraula en valencià, o bé ho te com a llengua residual. A mi, de fet, com ja vaig comentar en el seu moment en aquest article, els meus pares, malgrat ser valencià parlants de l’Horta Nord i de l’Alt Maestrat, van fer que perdera una gran part de la meua essència cultural en fer que la meua llengua materna fóra el castellà, privant-me de la possibilitat de ser bilingüe fins que, des de la meua estada a Castelló, em vaig fer el ferm propòsit de ser valencià parlant (i tot açò malgrat els múltiples riures que em van obsequiar quan en parlar en valencià soltava alguna espardenyà… i açò era i segueix sent la norma general).

Ara, jo reconec que el valencià i el català formen part del mateix sistema lingüístic; em sorprèn que puga haver-hi gent que seguisca dient que valencià i català són llengües diferents, sobretot des que vaig viatjar a Colòmbia i vaig comprovar en el meu mes d’estada que tothom no dubtava de denominar espanyol a la seua llengua, que no dubtava ningú que parlara la mateixa llengua que jo, i no obstant açò haguera de fer-me un xicotet diccionari per a traduir determinades paraules o expressions… no tinc cap dubte que hi ha més diferències entre l’espanyol peninsular i el de Colòmbia (o el de Mèxic) que entre valencià i català… però aqueix mateix nacionalisme que s’enorgulleix que a Espanya i Colòmbia (o Puerto Rico, o a Estats Units) es parle el mateix idioma, s’escandalitza quan es diu que valencià i català són la mateixa llengua. Si més no, en el meu cas, encara sabent que es tracta de la mateixa llengua, mai diré que parle català: són seqüeles que romanen en mi d’aquella batalla.

Perquè és difícil adonar-se de què és el que realment se cerca, quan s’introdueixen tantes afirmacions de formulació senzilla, però de fons fals. Al cap i a la fi, en tota guerra, la primera víctima és la veritat, i en la batalla de València, com en la resta de guerres, no anava a ser una excepció. I en el procés de Catalunya, tampoc.

Mostres hi ha moltes; evidentment, com jo no sóc partidari de la independència de Catalunya, faig més cas quan diuen coses que reafirmen les meues opinions: quan es diu allò de Espanya ens roba m’agrada llegir o sentir com es rebaten els arguments emprats per a justificar aquesta afirmació, com els quals va emprar Borrell enfront de Junqueras en aquest debat a 8TV:

Però si que hi ha un aspecte que, encara que no se li done importància, té molta rellevància: ho vaig llegir en aquest article de John Carlin publicat l’11 de setembre en El País, que sustenta una altra de les frases que es repeteixen per part dels independentistes: no ens volen…

Acabo de leer un libro titulado The Struggle for Catalonia (La lucha por Cataluña) del corresponsal del New York Times en España, el admirablemente equilibrado Raphael Minder. Una de las frases más lúcidas que Minder cita en su libro es de un catedrático español experto en nacionalismos llamado Ramón Maiz Suárez. “Si preguntas a los catalanes cuál es la principal razón por la que luchan por la independencia,” el catedrático cuenta, “dicen ‘el maltrato’. El factor realmente potente es emocional; la idea de que España nos odia.”

He visto una y otra vez cómo catalanes que se habían sentido serenamente españoles se han convertido en los últimos años en nacionalistas resentidos. Más allá de consideraciones económicas (no, no son todos unos tacaños), lo que ha echado más leña al fuego independentista que cualquier otra cosa ha sido la percepción generalizada de que el resto de España, empezando por el gobierno del Partido Popular, les falta el respeto. Oigo estas tres palabras casi siempre que hablo con amigos catalanes, incluso con aquellos que verían la independencia como una calamidad. Hasta las oí hace un par de meses en una cena en Bangladesh. Había un catalán y una catalana en la mesa. La catalana había vivido toda su vida adulta en el extranjero. Ambos dijeron que se habían convertido recientemente al independentismo. ¿Por qué? les pregunté. Respondieron al unísono: “falta de respeto”.

Lo oyen, lo ven, lo huelen los catalanes en las palabras y en las actitudes del Gobierno español y en lo que muchos consideran ser la tendenciosa presentación de las noticias de los medios de Madrid. En el caso del PP hay obviamente una dosis importante de cinismo electoral ya que saben que los catalanes tienen razón en sentirse odiados. Yo no soy catalán, ni me siento catalán, ni (vergonzosamente) hablo catalán. Hay pocas cosas que deseo más hoy que obtener la nacionalidad española. Pero cada vez que viajo fuera de Cataluña por España me irrita profundamente constatar lo extendido que está el prejuicio anticatalanista.

I sí, el sentiment anticatalanista està molt estès, no solament a la Comunitat Valenciana, com he comentat abans, sinó en la resta d’Espanya… no cal veure les vergonyoses imatges en les quals un grup de gent exaltada canta a por ellos, oh, eh! com si fóra una qüestió de guanyar a l’enemic (si tant pensem que Catalunya és part d’Espanya… on estan els enemics?). Exemples? Baste amb un entre tants, dels quals es reben per aqueixa font de difusió de missatges, i sobretot de falsedats, que és whatsapp:

EL TÚNEL
________

Van en un vagón de tren una gorda fea, una rubia guapísima, un catalán y un Andaluz.

De repente, el tren se mete en un túnel y se queda el vagón a oscuras; entonces se oye un guantazo enorme: ¡¡¡ PLASSS !!!”.

El tren atraviesa el túnel y vuelve la luz. Los cuatro pasajeros se quedan pensando en lo que ha podido ocurrir.

La gorda piensa: “seguro que el de andalucía le ha metido mano a la rubia, la rubia se ha mosqueado y le ha dado un guantazo”.

La rubia piensa: “seguro que el de Andalucía ha intentado meterme mano, se ha equivocado y la gorda le ha metido una ostia”.

El catalán, por su parte, piensa: “seguro que el Andaluz le ha metido mano a la rubia, la rubia se ha equivocado y me ha dado una ostia a mi”.

Finalmente, el Andaluz piensa: “a ver si llega otro túnel y le meto otra ostia al catalán”.

😂😂😂😬😬😬
¡Compártelo! Es buenííísimo

(Doncs jo no li trobe la gràcia… és xenòfob i masclista, tot en un)

Un altre exemple, en aquesta ocasió menyspreant la llengua i utilitzant el tòpic fals de la tacañería (i de pas, mostrant la superioritat castellana…):

Un madrileño en Barcelona entra en un bar y pide una caña.
El camarero se la pone y le dice:

– Són noranta-cinc cèntims.

El madrileño deja sobre la barra noventa céntimos y sigue tomándose la caña tranquilamente. A lo que el camarero le dice:

– Escolti, falten cinc cèntims.

Y el madrileño ni puto caso, como quien oye llover. A lo que el camarero ya rebotado le suelta:

– Escolti que em deu cinc cèntims, no em faci muntar un nombre, m’està escoltant perfectament.

Y el madrileño a lo suyo, tomándose la birrita, como si estuviese sólo en el local. Por fin el camarero, rojo de ira, y escupiendo las palabras dice:

– ¡Oiga desgraciado. Me está oyendo y entendiendo perfectamente, págueme los cinco céntimos que me debe!

A lo que el madrileño sonriendo y echando mano al bolsillo para pagarle contesta:

– ¡Ya sabía yo, cabrón, que por cinco céntimos acababas hablando castellano!

I com va ser la resposta dels meus amics? Aquesta.

👏👏👏

En fi, quan vaig començar aquest article volia expressar totes les meues raons per a pensar que la independència de Catalunya és perjudicial per als catalans, per a la resta d’espanyols, per a tots els ciutadans europeus en general; si algun dia es materialitza la independència de Catalunya, se m’haurà arrabassat una part important del meu ser, del meu territori. Haver de tornar a Catalunya havent de passar fronteres, com si m’anara a un país aliè, em doldrà en gran manera. Però la realitat no és com a un li agradaria. El meu somni és un espai sense fronteres, però enfront d’aquest desig s’oposen molts nacionalismes (estatals o regionals) i aquests nacionalismes sempre tenen molts arguments, moltes frases senzilles, moltes falsedats…

Postdata: em deixe moltes coses per comentar: els decrets de Benes en els Sudetes després de la Segona Guerra Mundial, que va bandejar l’alemany de la pàtria de Kafka (que va escriure en alemany), de com a Catalunya el llenguatge i altres qüestions sense importància aparent (com la senyalització de les carreteres) han anat creant la ficció necessària per a pensar que Catalunya no és Espanya, o l’intent dels dirigents nacionalistes de provocar una situació similar a la de Lluis Companys en la República Espanyola, que fera que tota la comunitat internacional es bolcara a favor del colp d’estat que s’està gestant… però llavors, l’article es faria etern, i no se si algú ho acabaria de llegir (fins i tot dubte que algú haja arribat fins a ací).

Una altra postdata: no puc deixar de pensar en com se sentia la meua dona quan en el seu poble li dien amb gran menyspreu castellana pel fet que parlava perfectament el castellà (i el valencià, gràcies a que el seu pare era del poble i la seua mare de Múrcia, i entre ells sempre parlaven cadascun en la seua llengua); tant de bo haguera tingut jo la mateixa sort de parlar dues llengües maternes: els meus fills, ara, també serien bilingües.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Catalunya y etiquetada , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Quan el mal ve d’Almansa…

  1. Pingback: Entre divertido y preocupante. | El eurociudadano nudista

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.